Recopilació d’alguns jocs tradicionals valencians

BIRLES

Introducció

Per a guanyar, de les 6 birles que tenim plantades, cal deixar-ne una dreta. Per aconseguir-ho tenim tres motxos (palets, mazos /birlots), amb els quals podem realitzar fins a tres llançaments.

On es juga

Zona lliure d’obstacles d’uns 12 m de llarga per 2 m d’ampla, dins la qual es marca el carrer de joc.

Nombre de participants

Lliure. Per fer més àgil el joc, l’idoni són 3 persones per carrer. 

Com es juga / regles bàsiques

La zona de joc s’anomena carrer i té un mínim de 2 m d’ample. Segons l’edat de les persones que participen, el llarg pot variar entre els 4 i els 8.70 m. A un extrem se situa la línia de llançament i a l’altre la zona de plantada. En esta es planten les birles, tres davant i tres darrere, en dues files, i totes elles separades per una distància igual a un birla.

Per aconseguir l’objectiu, s'ha de deixar una birla dreta (fer bona); cada jugador realitza fins a tres llançaments. Poden aconseguir l’objectiu amb el primer, segon o tercer motxo. En escolars, cada persona realitzarà tres sèries alternes de tres tirades cadascuna i poden aconseguir fins a un màxim de 9 bones (punts). Quan una persona realitza la primera tirada, independentment d’aconseguir fer bona, s’hi tornen a plantar les birles que ha tombat i realitza la següent tirada. Així fins a les tres tirades per sèrie; a continuació es canvien els papers: qui ha tirat passa a plantar, qui ha plantat passa areplegar motxos i esta passa a tirar. Així van rodant fins que totes les persones han realitzat les tres sèries. Guanya qui més bones aconseguix.

Quan juguen en més d’un carrer i estos estan un al costat de l’altre, per evitar accidents, cal plantar entots els carrer a un temps i donar l’ordre de llançar quan tots els carrers estiguen lliures.

Vocabulari bàsic

Birla: la peça gran. De fusta de forma de tronc – cònica.

Birler: conjunt de 6 birles i 3 motxos.

Bona: deixar una birla dreta i les altres cinc tombades a terra.

Llançament: acció de llançar un motxo contra les birles.

Motxo/palet/mazo /birlot: la peça menuda. De fusta i forma ovalada.

Tirada: sèrie de fins a tres llançaments de motxo per aconseguir bona.

Necessitats

- Material: birler.

- Recomanacions al centre: si es possible, jugueu en zona de terra.

BOLETES 

Introducció 

Amb les boletes podem jugar al clotet (gua) o al triangle. Siga en un o un altre joc ens farà falta molt bona coordinació de dits i bona punteria. La boleta cal agafar-la entre el dits polze i índex i es pot llançar amb qualsevol dels dos. 

On es juga 

El millor lloc per jugar és en zona de terra, encara que el del triangle es pot jugar sense problemes en zona dura d’obra. 

Nombre de participants 

Entre 3 i 5 persones. 

Com es juga / regles bàsiques 

Gua: es fa un clot al terra, en el qual cal que entre la boleta pròpia per després intentar matar les dels companys de joc. Després de fer el clot, a una distància pactada, cal fer la ratlla de començar. Per establir l’ordre de joc, cal tirar des de darrere del clot a la ratlla, sense passar-se’n. En el primer llançament, cada persona intenta posar la boleta dins el clot. Si ho aconseguix està en disposició de matar altres boletes que encara no hagen entrat dins el clot. Així van tirant tots fins que no queden boletes en joc. Aquella persona que més boletes haja matat guanya la partida. 

El triangle: cal dibuixar al terra un triangle, al mig del qual es farà una ratlla on cada jugador posarà les boletes acordades. A una distància del triangle es marcarà la ratlla de llançament. Des de darrere de les boletes es llançarà a la ratlla per establir l’ordre. Qui més prop estiga, sense passar-se’n, serà el primer, i així, tot seguit, fins a l’últim. 

El primer llança a traure boleta del triangle; si ho aconseguix, tornarà a tirar des d’on es quede la boleta; si falla, deixarà el torn al següent. Així es va tirant fins que dins el triangle no queda cap boleta. 

Vocabulari bàsic 

Gua: clotet per posar la boleta en la jugada que dóna pas a matar. 

Llançament d’ungleta: col·locar-se la boleta a l’altura de l’ungla del dit polze o índex per llançar el millor possible. 

Necessitats 

- Material: una boleta de fang o cristall per persona. 

- Recomanacions al centre: pinteu el triangle en una zona on no siga fàcil perdre les boletes.

BUFOS 

Introducció 

El joc de bufos en més d’un poble provocava que el casino es quedara sense baralles de cartes o que en alguna casa quan buscaven la baralla per a jugar no la trobaren enlloc. S’anomena bufo, santo o patacot a mitja carta de baralla. També podem posar dins del rogle xapes de botelles. 

On es juga 

Indistintament es pot jugar en zona de terra o en zona dura. 

Nombre de participants 

Màxim: 6 per rogle de joc. 

Com es juga / regles bàsiques 

Després de fer el rogle de joc, cal marcar la ratlla de llançament a la distància acordada. A continuació cada persona posarà dins del rogle els bufos acordats. Per començar el joc, des de darrere del rogle, cal llançar el tacó a la ratlla per establir l’ordre. A continuació llança el primer per intentar traure bufos del rogle; si en trau torna a llançar des d’on s’ha quedat el tacó. Cas contrari tornarà a la ratlla per esperar el seu torn i llançarà el següent. 

Quan no queden bufos al rogle se'n tornen a posar-hi i comença una altra partida. 

Vocabulari bàsic 

Bufo santo o patacot: mitja carta de baralla. 

CANUT 

Introducció 

El joc del canut, també conegut com a calitx, tanga, cartucho, en cada poble té unes situacions de joc molt peculiars, però el presentarem en el seu vessant més senzill i dinàmic per facilitar el joc. 

On es juga 

Zona lliure d’obstacles i plana, on es puga plantar el canut sense problemes. 

Nombre de participants 

Entre 3 i 5 per joc. 

Com es juga / regles bàsiques 

Es planta el canut al centre d’un rogle d’uns 25-30 cm de diàmetre. A uns 4-5 m d’este, es marca la ratlla de llançament. Damunt el canut es posen 3 xapes. Per ordenar el llançament de cada persona, cal llançar des de darrere del rogle a la ratlla. Una vegada establert l’ordre cada persona llançarà contra el canut, tot intentant tombar-lo al terra i procurant que al caure este es quede fora del rogle i les xapes es queden dins. Per cada xapa que es quede dins el rogle s’aconseguix 1 punt. Per aconseguir-ho cada persona disposa de 2 telles o tacons. 

Una vegada cada persona acaba la seua tirada s’anota el resultat i passa el torn a la següent. Com el joc que presentem és individual, quan totes les persones han realitzat el nombre de tirades acordades, abans de començar, es compten els punts i qui més sume guanya la partida. 

Vocabulari bàsic 

Canut: peça redona de fusta d’uns 2 cm de diàmetre i 10 cm d’alçada. 

Tombar: tirar a terra el canut. 

Puntuar: el canut queda fora del rogle i alguna xapa dins d’este. 

Necessitats 

- Material: un canut de fusta i dos telles o tacons per cada lloc de joc. 

- Recomanacions al centre: pinteu el rogle permanent per facilitar el joc. 

LLANCAMENT AL SET I MIG 

Introducció 

El lloc habitual de joc eren eres i camins quan les persones descansaven del treball agrícola. Com es jugaven diners, en més d’una ocasió alguna persona deixava el tall i els deia a la resta: “me’n vaig a casa, ja tinc el jornal a la butxaca”. Es jugava amb monedes. 

On es juga 

Zona plana i lliure d’obstacles. 

Nombre de participants 

Lliure, però l’idoni és un màxim de 5.

 

Com es juga / regles bàsiques 

L’objectiu del joc és aconseguir, en un màxim de 3 llançaments, 7 i ½ o la suma més alta sense passar-se’n. Es pot aconseguir directament al rombe o sumant 3+4 més qualsevol línia, que val mig punt. 

Les monedes han sigut substituïdes per tacons. 

Es pinta el quadre de joc (80 x 80 cm. de costat; al mig es marca un rombe de 30 cm de diagonal i des de cada vèrtex del rombe llancem una ratlla al mig del costat exterior i acabem marcant 4 quadres de 40 cm. d’exterior i 25 cm de costat interior). 

Mirant de cara al quadre de joc es marquen els números: 1 en l’inferior esquerra; 2 en l’inferior dreta; 3 en el superior esquerra, 4 en el superior dreta, i 7 i ½ en el rombe. A una distància de 2 m. es marca la línia de llançament. 

La primera persona realitza el primer llançament; segons la puntuació aconseguida realitzarà el segon i el tercer, si ho creu convenient, perquè, com hem dit, cal aconseguir la màxima puntuació però sense passar-se’n de 7 i ½. 

Qui més puntuació sume guanyarà la mà. La primera persona que arribe a guanyar el nombre de mans pactades guanya la partida. 

Vocabulari bàsic 

Llançament: acció de llançar un tacó al quadre. 

Tirada: realitzar fins a 3 llançaments per intentar sumar 7 i ½ o la màxima suma possible sense passar-se’n. 

Mà: tirada completa de totes les persones. Qui guanya suma 1 pun 

Partida: mans que una persona haurà de guanyar per acabar la partida. Han sigut pactades abans de comença 

Línia: quan un tacó toca qualsevol ratlla. La seua puntuació és de mig punt. 

Necessitats 

- Material: marcar el quadre de joc i 3 tacons per quadre. 

- Recomanacions al centre: marqueu el quadre a un lloc on no tinga molt de pas. 

Si voleu veure més jocs vos deixe este interessant llibre de Àngel Gómez i Navarro d'on he tret estos exemples de jocs tradicionals valencians. Segur que vos agradarà!

El Clic a l’escola

Per a aquells pocs que encara no ho coneguen, una breu exposició sobre què és el CLIC i com podem utilitzar-ho en les nostres classes. 

Allà per la dècada dels 90, Francesc Busquets elabora un programa informàtic que reunix jocs tan coneguts com els mots encreuats, les sopes de lletres o els puzles junt amb activitats amb textos i imatges amb la particularitat que l'usuari (un mestre en este cas) puga crear-los amb la temàtica i estructura que més li convinga. El més usual és que el mestre creu un paquet amb activitats. Este paquet enllaça totes les activitats creades, generalment amb un nexe temàtic, de manera que l'usuario/alumno les vaja realitzant en un orde predeterminat. El programa permet, entre altres aspectes tècnics o d'edició, un seguiment de l'actuació de l'alumne per mitjà d'un sistema de registres (del temps empleat, encerts i errors, etc.) , de manera que ens pot servir d'instrument d'avaluació.

Si el docent vol utilitzar algun paquet creat per un altre company tan sols ha de buscar en la biblioteca de la Zona Clic aquell que més li convinga, segons l'assignatura que impartisca, el nivell, la llengua o la temàtica que més li interesse. I si arribat el moment s'atrevira a realitzar un paquet propi, també pot optar per incloure-ho en dita biblioteca.

Per a utilitzar el paquet en classe, hi ha dos opcions. La primera, veure-ho online a través de l'applet Java i la segona, descarregar-ho i instal•lar-ho en l'equip. Una vegada fet açò, el propi paquet va guiant l'alumne d'una a una altra activitat. El mestre pot tindre un paper de mer observador o bé dirigir el pas de les activitats a la seua conveniència (podem utilitzar el temps o el percentatge d'encerts com a condicionants per a passar d'activitat a activitat) . Per als alumnes, resulta senzill el seu ús i pot resultar molt mutivante si les activitats són estèticament atractives i estan adequades al seu nivell d'aprenentatge.

La inclusió d'este tipus d'activitats en l'esdevindre de la nostra programació no té perquè ser vist com quelcom artificial sinó com una aportació més que pot enriquir la nostra pràctica. 

En definitiva, l'ús de les NTIC en l'escola primària i en concret en la nostra àrea passa per una adequada formació del professorat i una correcta inclusió en la programació anual de manera que no resulten estranyes ni al docent ni a los/as alumnos/as.

Paquet Clic: “Jocs tradicionals valencians” o com conjugar la tradició i les TICS.

L'assignatura d'Educació Física en l'etapa primària no ha comptat amb un llibre de text o quadern de treball fins fa ben poc. Els continguts conceptuals s'han treballat des de les activitats exercides en el pati i, en alguna ocasió, també en l'aula utilitzant fitxes que el propi mestre confecciona. La incorporació de les NTIC a les escoles ha portat noves possibilitats a este respecte: Paquets CLIC, WebQuest, Caces del Tresor, vídeo jocs i jocs d'habilitat online, etc.

D'altra banda, els Jocs Tradicionals Valencians gràcies a persones com Angel Gómez estan sent recuperats i incorporats als nostres catàlegs de jocs per a l'escola. Per a este mestre parlar dels JTV "...es una miqueta mes que fer referència a una llista mes o menys nombrosa de jocs que la societat ha utilitzat per a gaudir dels seues açonassos d'oci: és parlar dels pesques del camp, dels festes del poble, de la taverna, de l'era del tio Toni, del camí de la bola; de la placeta; del carreter de l'església; de la garrofera tombada; de l'esmorzar; dels disputes familiars, i fins i tot de la mort". Gómez (2005) .

Així, doncs, una forma de donar a conéixer, les característiques, normes, etc. dels jocs tradicionals i de treballar-los pràcticament en les nostres classes, conjugant el que exposa anteriorment, pot ser este paquet d'activitats CLIC. La tradició i les NTIC agafades de la mà. Espere que vos agrade.

Les TICS en Educació Física

Està comprovat que les noves tecnologies són de gran importància en l'esport d'alt rendiment. La paritat que s'albira en l'elit dels esports ha portat a explotar al màxim la incorporació de noves eines que ajuden a cercar –i aconseguir– aqueix xicotet (i gran) detall que els diferencie de la resta. 

Malgrat, si les portem a l'àmbit educatiu, l'Educació Física semblara tenir una relació distant amb les TIC. La manera en què es dicten les classes –espai físic, horari, la pròpia activitat– mostra raons que afirmen aquesta realitat. 

No obstant açò, cada vegada són més els docents d'Educació Física que troben en les TIC una manera d'enriquir les seues classes, ja que han vist la gran varietat d'avantatges que ja han sigut utilitzades i adaptades en altres matèries complementant les activitats i coneixements que cada dia se li imparteix als alumnes.

Amb les TICS, L'Educació Física es beneficiarà de les tecnologies, però indubtablement la “competència digital i sobre el tractament de la informació” també s'estimula des del potencial de l'activitat física. L'alumnat sent curiositat per veure's en vídeos o fotografies (podem mostrar i analitzar exemples d'exercicis, estratègies en jocs d'equip, etc), Incorporar l'ús de l'ordinador (on poden manejar programes que els han servit o li serviran en l'assignatura, funcionament del cos humà,conèixer resultats, classificacions, calendaris, etc), . El concepte de l'ús de les TIC més com a mitjà que com a fi, troba en l'Educació Física un aliat fonamental. Amb l'aparició de les TIC l'alumnat adquireix protagonisme, pot dir-se que es reorganitzen els rols de professor i estudiant i es generen nous esquemes d'interacció.

Però, per a dur a terme la implantació de les TIC necessitem el desenvolupament d'una mentalitat oberta. Hem de pensar que hi ha recursos pertot arreu, potser no són recursos pensats per a ensenyar però no per açò són menys interessants. el cronòmetre o la càmera del nostre mòbil, l'enregistrament d'una coreografia, una fulla d'Excel, etc. poden convertir-se en recursos increïbles per a les nostres classes.

Com qualsevol matèria que s'imparteix en un sistema educatiu, l'Educació Física ha d'utilitzar tots els recursos que existeixen per a impartir i consolidar els objectius que volem aconseguir en els alumnes, i les TIC són una de les eines més atractives per a aconseguir-ho.

Ací teniu l'enllaç a alguns articles interessants sobre este tema. Espere que vos agraden:

http://www.raco.cat/index.php/ApuntsEFE/article/viewFile/270802/358335

http://www.observesport.com/desktop/images/docu/3walelni.pdf

http://www.ub.edu/Vcongresinternacionaleducacionfisica/userfiles/file/MesasRedondas/MR3Generelo.pdf

Les noves tecnologies en l'educació

Bé sabem que l'ús de les tecnologies està a l'orde del dia. Moltes de les activitats quotidianes que realitzem precisen ja d'este tipus d'elements. Les noves tecnologies ens han ajudat a desenrotllar algunes activitats de manera més còmoda i senzilla, altres estan més relacionades amb l'entreteniment, la comunicació o la informació. D'esta manera, amb l'ús indiscriminat de tots estos productes ens hem convertit en persones acomodades que, en molts casos, no podrien dur a terme la seua vida diària sense aparells electrònics que els ajudaren. Així, hem deixat de valorar alguns aspectes de la vida que ajuden també al nostre desenrotllament i satisfacció, com poden ser les persones, la naturalesa o el temps lliure. Relacionat amb açò trobem l'enunciat que va dir Albert Einstein, “Temo el día en que la tecnología sobrepase nuestra humanidad. El mundo sólo tendrá una generación de idiotas”.

La tecnologia va canviant conforme va passant el temps, i cada vegada amb més rapidesa. Està canviant la societat, i en conseqüència nostra forma d'aprendre, desenrotllar-nos i pensar. És per això necessari que s'adeqüen i adapten estos elements tecnològics a l'educació i l'ensenyança en les escoles de manera que les noves generacions puguen continuar caminant cap al futur i no es queden estancades en el passat, o dita d'una altra manera, que adaptem la formació a la realitat social que ens embolica.

La societat i la tecnologia van avançant i l'educació no pot quedar-se arrere com està fent. Com acabem de dir, l'ús d'estes tecnologies s'ha convertit en una necessitat per a tot el món i cal que des de xicotets els xiquets vagen relacionant-se amb elles, però no abusant de videojocs, ordinadors o mòbils, sinó ensenyant-los totes les possibilitats i recursos que oferixen i com utilitzar-los amb responsabilitat, perquè així, a poc a poc vagen formant el seu propi esperit crític de manera que puguen avaluar allò que se'ls presenta i puguen decidir si el que li'ls oferix és valuós o no ho és.

Com a elements integradors en les aules considere que estos mecanismes poden ser molt beneficiosos per a xiquets i professors ja que oferix molts avantatges respecte al mètode d'ensenyança tradicional. És un bon element per al desenrotllament de la creativitat dels xiquets perquè oferix més possibilitats d'investigació i aprenentatge que els clàssics llibres, assegura l'accés de tots els alumnes als mateixos continguts i ajuda a l'aprenentatge autònom. Amb l'ús d'estos elements en les aules es pot aconseguir més atenció i interés per ser una manera innovadora i atractiva de presentar els continguts, es poden utilitzar molts recursos i aplicacions d'internet i fomentar l'aprenentatge significatiu i autònom.

D'altra banda, per a impartir les classes amb elements electrònics és necessari manejar-los amb soltesa i facilitat, ja que a l'aparéixer qualsevol dubte o error són els professors els que han de solucionar-ho. D'esta manera, encara que sàpien dels avantatges i beneficis que pot oferir l'ensenyança amb les noves tecnologies són ells els que han de decidir si dur a terme o no este estil d'ensenyança, i és que en molts casos són ells els que preferixen seguir amb el mètode tradicional ja que, potser, a l'haver aparegut estes tecnologies en unes edats més tardanes que per als jóvens els és més complicat el maneig i control de l'àmbit, per la qual cosa se senten més segurs utilitzant materials clàssics i rebutjant així els nous instruments. 

Veient la situació podríem dir que per a poder dur a terme este estil d'ensenyança seria necessària una formació del professorat que els ensenye com funcionen i de quina manera poden utilitzar tots estos mitjans, com poden fer més atractives les classes amb diferents aplicacions, programes, jocs o vídeos relacionats amb la matèria. Esta formació també podria ajudar-los a adoptar una bona orientació de les diferents opcions electròniques cap als continguts a ensenyar o inclús a combinar els elements tradicionals amb els tecnològics perquè progressivament vagen avançant cap estos últims.

Per a concloure, com diu Santos (2009), els professors d'Educació Infantil i Primària, "no podem continuar sent professors del segle XX, ensenyant continguts del segle XIX, a alumnes del segle XXI". Encara que no hem de prendre al peu de la lletra estes paraules ja que no podem generalitzar tant, pense que representa prou bé el que he volgut expressar anteriorment. Finalment, afegir que tampoc hem de deixar de costat les relacions socials ni afectives per l'ús d'elements electrònics, al meu entendre, com diu Murillo (2007) "debemos integrar el coneixement amb valors, afectes, emocions i experiències prácticas", intentant relacionar l'ús de les tecnologies educatives amb la col·laboració i interacció entre els alumnes

Els jocs tradicionals a l’escola

En la societat actual, de consum i capitalisme, la publicitat i el mercat de productes ha transformat els jocs tradicionals en alguna cosa que distància molt dels seus orígens. El temps del patí els nens i nenes miren revistes dels seus ídols, juguen a videojocs o realitzen partits de futbol interminables. Resulta més complicat reprendre l’ensenyament de la cultura en els centres, per culpa del gran fenomen de la globalització, que ha causat la pèrdua de les particularitats culturals dels jocs tradicionals en els diferents pobles.

Una de les característiques dels jocs en general és que inviten a actuar, és a dir, els jocs tenen en la seua essència una comunicació entre el jugador, els objectes, el seu propi cos, els altres participants i les regles, inviten a passar-ho bé. 

Els jocs tradicionals, són jocs on no és necessari un espai concret i en els quals els elements de l’entorn poden ser aprofitats. Els materials poden ser improvisats, cosa que afavoreix la participació recreativa i improvisada. Respecte als jugadors, el caràcter obert d’aquests jocs permet a qualsevol persona jugar. Molts jocs com ‘’el mocadoret’’ permeten jugar a un nombre il·limitat de participants.

Una de les característiques més importants i que dóna als jocs tradicionals un valor intrínsec gran, aplicable en la classe d’Educació Física, és l’aprenentatge del nostre entorn sociocultural a través del joc. Un coneixement dels jocs tradicionals ens apropa el coneixement de la cultura local i dels avantpassats. Els jugadors, la situació i les zones dels jocs ens aportaran una informació de l’àmbit sociocultural del nostre patrimoni.

Un exemple de joc popular és ‘’La Morra’’. Es realitza durant la nit de l’últim dia de festes d’Agost i sols poden jugar els hòmens. S’enfronten 2 parelles però solament juguen un d’una parella contra un de l’altra. Consisteix en que cada un trau un nombre determinat de dits i diu un número, intentant que aquest número que diu coincideixi en la suma dels seus dits amb els del contrari. Si així és, guanya un punt i el guanyador passa a enfrontar-se a l’altre membre de la parella. El joc finalitza quan una parella arriba a 10 punts.

D’aquest joc podem extraure informació sociocultural local del nostre passat: societat masclista, sense molts recursos materials ni econòmics (es juga amb les mans) i es juga l’últim dia de festes ja que els diners que sobraven de totes les festes s’apostaven aquí.

I les característiques dels jocs tradicionals com poden enriquir una classe d’EF? La importància que aquests jocs segueixen vius i que els xiquets ho realitzen en la classe de Educació Física ja ho reflexa l’annex II del Reial Decret 1631/2006, del 29 de Desembre, que expressa les competències bàsiques que ha de tindre l’Educació Física: ‘’Contribuye también a la adquisición de la competencia cultural y artística. A la apreciación y comprensión del hecho cultural lo hace mediante el reconocimiento y la valoración de las manifestaciones culturales de la motricidad humana, tales como los deportes, los juegos tradicionales, las actividades expresivas o la danza y su consideración como parte del patrimonio cultural de los pueblos.’’

Segons García Cornejo (2009), els jocs tradicionals mereixen ser introduïts en els continguts de l’E.F ja que milloren el desenvolupament físic, motriu i coordinatiu, afavoreixen la cooperació, la participació, acceptació i col·laboració amb els demés, a més, asseguren un intercanvi social i cultural i el que em pareix molt interessant, ajuden a una preservació de la cultura i coneixement del nostre passat. Aquests són alguns beneficis que poden aportar els jocs populars a la classe d’E.F. A més, destacar el component lúdic ja que, com he dit, la única finalitat d’un joc tradicional és passar-ho bé.

Des del meu punt de vista, un gran valor dels jocs populars, és fer possible la connexió entre generacions a través d’un joc comú, a més de la capacitat de transmetre informació sociocultural local i els valors esmentats anteriorment.

Classificació dels Jocs Tradicionals

Els jocs tradicionals els podem agrupar segons les seues característiques. Hi ha dos autors que ens exposen el seu punt de vista a l’hora de classificar els jocs tradicionals. 

En primer lloc, Lavega, Costes i Pubill ens mostren una seqüència dels jocs seguint el criteri d’interacció motriu, és a dir, tenint en compte el tipus de relació que s’estableix entre els participants: 

Els jocs en solitari o psicomotors: són jocs on el protagonista es posa a prova i pot competir amb altres companys però sense relacionar-se amb ells i elles. D’aquesta manera, el participant podrà conèixer les seues limitacions i virtuts, ja que cap membre el pot ajudar o perjudicar en les seues accions. Aquestes accions no estan relacionades a prendre decisions importants, sinó que l’infant ha de tenir una certa competència per realitzar amb la màxima eficàcia les seues accions motrius utilitzant un objecte del joc (rutlla, baldufa, els patacons, ossets, entre d’altres). 

Els jocs d’oposició: aquests tipus de joc fan que el participant superi un o més rivals. Els jugadors han de llegir els missatges lligats a les accions motrius dels altres membres, desxifrant-los i actuar proporcionant la resposta més adient en cada moment. En aquests tipus de jocs es poden presentar tres situacions d’estructures de relacions motrius: 

• El duel entre dos jugadors, on l’èxit d’un membre fa que hi hagi la derrota de l’altre.
• Tots contra tots, on els participants són oponents i cadascú busca l’èxit individual. 
• Un contra tots, present en els jocs de persecució on el participant intenta agafar a un oponent. En moltes ocasions hi ha un intercanvi de papers dels participants. 

Els jocs de cooperació: són jocs on es demana que com a mínim dos participants hagen de resoldre un mateix repte. Els membres es poden ajudar per mitjà de l’intercanvi del contacte corporal o d’algun objecte que siga útil. 

Els jocs de cooperació-oposició: aquest tipus de jocs demanen als participants ajustar les seues accions motrius als altres membres i oponents del joc. Aquests jocs demanen un dinamisme dels mateixos processos o dificultats que els jocs d’oposició, però amb la necessitat de ser tàctics amb els companys. Es poden presentar en tres tipus diferents: 

• El duel entre dos equips, la victòria d’un suposa la derrota de l’altre. 
• N-Equips, s’enfronten diferents equips. Aquesta estructura es veu reflectida en enfrontaments col·lectius. 
• Equip contra la resta, un equip de protagonistes organitzats s’oposen a la resta de participants que prèviament tenen interessos personals. En moltes ocasions, els participants canvien de relacions (de companys a adversaris) durant el joc. 
• Jocs paradoxals, qualsevol participant pot ser company i adversari a la vegada que els altres membres. 

En segon lloc, l’autora Martínez (1983) classifia els jocs tradicionals de la següent manera: 

Jocs de força: aquests jocs estan lligats amb el treball de camp o amb oficis manuals; són jocs que demana al participant un aixecament de pesos, d’arrossegament, de lluita i de transport. Un exemple d’aquest tipus de jocs seria estirar la corda. 

Jocs de Pilota: els podem trobar a tots els continents i civilitzacions. Hi ha moltes maneres diferents: amb l’ús de bastons, raquetes, pales o només amb el peu o la mà. Un exemple d’aquest tipus de joc seria el Rebotet.

Jocs de carreres: En aquests jocs hi ha diferents modalitats: 

• Jocs de persecució: un exemple seria els moros i cristians 
• Jocs de relleus: un exemple seria curses d’ous 
• Jocs de velocitat: un exemple seria les curses de sacs. 

Jocs de corda: aquests jocs consisteixen que els participants saltin a una corda de diferents formes. Un exemple seria saltar a la corda amb cançons tradicionals.

Jocs d’habilitat i d’equilibri: són jocs on les finalitats poden ser diferents: llançament a distància i precisió, habilitat per aguantar la postura corporal o situació, etc. Un exemple d’aquest tipus de jocs seria les xapes, les bitlles catalanes, la xarranca, entre d’altres. 

Els diferents tipus de joc

Una vegada ja tenim una idea sobre el concepte de joc i les seues característiques, ens aproximarem a conèixer les paraules «autòcton», «tradicional», «popular». 

Segons Lavega ens defineix el joc autòcton com: 

«Parece lógico afirmar que al no saber cuál es el origen de estos juegos, no podemos utilizar con rigor los términos autóctono, nativo, oriundo o vernáculo, que siendo sinónimos significan atribuir a una zona o cultura el origen de un determinado juego. Como mucho se puede considerar que algunas de sus consideraciones reglamentarias, las expresiones que se utilizan para dar el nombre a un juego son familiares de una localidad u otra.» 

El mateix autor ens explica que és el joc popular: 

«Cuando localizamos un juego que está muy arraigado en una determinada zona y los habitantes del lugar lo practican habitualmente, ya sea en general (diversas edades y géneros) o en un sector de población concreto (por ejemplo personas ancianas, población escolar...) ese juego lo podemos denominar popular. En este caso, popular significa que pertenece al pueblo, a las personas del lugar, quienes con sus características, creencias y estilos de vida locales lo han incorporado a su cotidianidad.»

Per últim, l’expert ens comenta que és el joc tradicional: 

«Aquellos juegos que los conocemos desde siempre, que incluso las personas más ancianas del lugar los recuerdan desde su infancia, son prácticas que han pervivido a lo largo del tiempo y que por tanto se han ido transmitiendo entre las distintas generaciones. De este modo son juegos tradicionales aquellos que han participado de un proceso de transmisión y que han tenido continuidad durante un determinado período histórico.» 

Per tant, el joc tradicional és el pilar fonamental de moltes cultures i ens donen l’oportunitat de ser conscients d’aquestes i a la mateixa vegada intenten donar un mirall de les nostres tradicions i costums dels nostres avantpassats. 

El joc tradicional és creatiu i proporciona noves i modificades regles pactades pels participants. El resultat final no és més que el fet d'haver passat una bona estona i fomentar la relació espontània i directa entre els altres participants. Aquests tipus de jocs no són competitius ni ambiciosos, sinó que tenen la funció d’enriquir i educar a tots els nens i nenes que estan participant. No obstant això, el joc tradicional acaba convertint-se en esport tradicional a causa de la reglamentació i institucionalització, on s’afegeixen normes i regles, material, defineix el terreny de joc, etc.

Joc Autòcton	Joc Popular	Joc Tradicional
Terme poc rigorós i inexistent. No hi ha coneixença de l’origen i de procedència concreta.	Representatiu a la zona. Practicat d’acord amb els estils de vida de la cultura.	Procés de transmissió entre varies generacions. El joc s’ha practicat i conegut durant un període de temps considerable.

Per tant, el joc tradicional es presenta com una activitat figurativa i coneguda d’una època o regió, que ha anat passant de generació en generació el qual implica que ha arrelat a la societat.

Què entenem per “Joc”

En l’àmbit quotidià de la societat en què estem immersos, el joc és una eina present. En aquest sentit Blanco (2010) ens comenta que el significat de joc, és qualsevol tipus d’activitat que es realitze amb l’objectiu de gaudir amb unes regles establertes, i el significat de tradicional, pertany o relatiu a la tradició, és aquell que és comú.

El joc ha aparegut sempre en l’ésser humà i moltes espècies animals, i ha anat evolucionant a través de diferents etapes. Els jocs tenen relació amb activitats de la vida quotidiana, amb les estacions de l’any,amb els dies de la setmana i festius, i en la vida rural.

Bantulà i Mora (2007) ens expliquen que el joc és una manifestació lúdica de caràcter universal que acompanya a l’ésser humà des del seu naixement fins a la mort. Aquests autors ens mostren un punt de vista del joc com una exteriorització intima que té l’home des de l’inici de l’evolució humana. A partir d’aquest fet, podem dir que els jocs han estat actius en les persones de manera contínua, fent una transmissió del saber tradicional de generació en generació.

Un especialista sobre el joc com és Lavega ens parla que: «En el juego se presenta siempre una participación activa de sus protagonistas, quienes actúan tomando sus propias decisiones e iniciativas». Per tant podem afirmar que en el joc constantment els participants tenen una actitud dinàmica i activa amb accions i preses de decisions de forma autònoma en les formes jugades. 

Alhora, aquest expert ens estableix unes característiques del joc, que a continuació les enumeraré: 

• Voluntari i lliure: juguem quan ens ve de gust, en qualsevol lloc i qualsevol moment.
• Divertit, agradable, alegre i satisfactori: El joc és una activitat que ens agrada a tots i totes i que ens aporta records molt agradables, ja que sempre és sinònim de passar-t’ho bé.
• Espontani, instintiu i irracional: Quan juguem ens oblidem de totes les coses del nostre voltant i ens entreguem tal com som a la pràctica jugada de manera plena.
• Gratuït, improductiu i intranscendent: El joc suposa una activitat momentània que engloba a un grup de persones que volen passar-ho bé sense buscar res a canvi.
• Incert, fluctuant i aventurer: En començar el joc no coneixem el resultat final, se’ns fa impossible esbrinar tot el que passarà.
• Ambivalent i oscil·latori: En el joc poden passar moltes coses diferents. En el joc estem constantment contrastant diferents situacions.
• Compromès, intencionat i conscient: Quan juguem, cada persona està obligada a prendre una decisió, a interpretar contínuament la situació en la qual es troba i oferir una resposta personal mitjançant les accions del joc.
• Estètic i creatiu: Cada joc té la seua pròpia estètica i harmonia. Els jocs no només són divertits pels que juguen sinó que en moltes ocasions són també divertits per aquelles persones que observen.
• Fantàstic, simbòlic i fictici: Quan juguem ens endinsem en un món ple de personatges ficticis i d’accions que no corresponen a la vida real. La ficció implica una oposició amb el món real i permet que l’infant s’alliberi de les exigències que el món real l’imposa per així, actuar amb les seues normes i regles.
• Seriós, necessari i solemne: Quan un infant juga participa en un joc, el més important en aquell moment és tot allò que succeeix durant la pràctica.
• Reglat i normatiu: Tot joc té unes regles, enteses com un conjunt d’aspectes que ens indiquen les limitacions que hi ha per tots els participants amb les mateixes condicions. 

L’Educació Física a l’escola

Si es té en compte que la selecció d'una àrea representa la definició dels continguts que es deriven directament dels objectius generals de l'educació primaria, i que aquests fan referència al desenvolupament de les capacitats de la persona: cognitives, motrius, d'autonomia i d'equilibri personal, de relació interpersonal i de relació social, entendrem perquè l'area d'educació física ocupa un lloc entre la resta d'àrees que conformen el currículum de l'educació primaria.

L'àrea d'educació física rep el seu nom d'aquella disciplina a partir de la qual s'han estructurat els seus continguts d'aprenentatge, però la denominació d'àrea i no de disciplina fa referència al fet que, per sobre de tot, es persegueix la formació integral dels alumnes i, per tant, implica l'educació de tots els àmbits de la persona. En aquest sentit, l'educació física s'ha d'entendre com aquella agrupació de continguts que, entorn a la motricitat, han de permetre la consecució d'uns objectius que abastin totes les capacitats de l'ésser huma.

González Muñoz (1993) intenta, a través de l'anàlisi d'algunes de les funcions de l'educació física, justificar l'àrea com aquella que contribueix al desenvolupament integral dels nens en edat escolar mitjanqant la motricitat.

En resum, l'educació física adquireix tota la seua identitat a la primària perquè s'adapta no tan sols a les necessitats de moviment i d’expressió i de relació que tenen els nens de 6 a 12 anys, sinó perquè participa a través de la motricitat al desenvolupament de la globalitat de la persona.