Classificació dels Jocs Tradicionals

Els jocs tradicionals els podem agrupar segons les seues característiques. Hi ha dos autors que ens exposen el seu punt de vista a l’hora de classificar els jocs tradicionals. 

En primer lloc, Lavega, Costes i Pubill ens mostren una seqüència dels jocs seguint el criteri d’interacció motriu, és a dir, tenint en compte el tipus de relació que s’estableix entre els participants: 

Els jocs en solitari o psicomotors: són jocs on el protagonista es posa a prova i pot competir amb altres companys però sense relacionar-se amb ells i elles. D’aquesta manera, el participant podrà conèixer les seues limitacions i virtuts, ja que cap membre el pot ajudar o perjudicar en les seues accions. Aquestes accions no estan relacionades a prendre decisions importants, sinó que l’infant ha de tenir una certa competència per realitzar amb la màxima eficàcia les seues accions motrius utilitzant un objecte del joc (rutlla, baldufa, els patacons, ossets, entre d’altres). 

Els jocs d’oposició: aquests tipus de joc fan que el participant superi un o més rivals. Els jugadors han de llegir els missatges lligats a les accions motrius dels altres membres, desxifrant-los i actuar proporcionant la resposta més adient en cada moment. En aquests tipus de jocs es poden presentar tres situacions d’estructures de relacions motrius: 

• El duel entre dos jugadors, on l’èxit d’un membre fa que hi hagi la derrota de l’altre.
• Tots contra tots, on els participants són oponents i cadascú busca l’èxit individual. 
• Un contra tots, present en els jocs de persecució on el participant intenta agafar a un oponent. En moltes ocasions hi ha un intercanvi de papers dels participants. 

Els jocs de cooperació: són jocs on es demana que com a mínim dos participants hagen de resoldre un mateix repte. Els membres es poden ajudar per mitjà de l’intercanvi del contacte corporal o d’algun objecte que siga útil. 

Els jocs de cooperació-oposició: aquest tipus de jocs demanen als participants ajustar les seues accions motrius als altres membres i oponents del joc. Aquests jocs demanen un dinamisme dels mateixos processos o dificultats que els jocs d’oposició, però amb la necessitat de ser tàctics amb els companys. Es poden presentar en tres tipus diferents: 

• El duel entre dos equips, la victòria d’un suposa la derrota de l’altre. 
• N-Equips, s’enfronten diferents equips. Aquesta estructura es veu reflectida en enfrontaments col·lectius. 
• Equip contra la resta, un equip de protagonistes organitzats s’oposen a la resta de participants que prèviament tenen interessos personals. En moltes ocasions, els participants canvien de relacions (de companys a adversaris) durant el joc. 
• Jocs paradoxals, qualsevol participant pot ser company i adversari a la vegada que els altres membres. 

En segon lloc, l’autora Martínez (1983) classifia els jocs tradicionals de la següent manera: 

Jocs de força: aquests jocs estan lligats amb el treball de camp o amb oficis manuals; són jocs que demana al participant un aixecament de pesos, d’arrossegament, de lluita i de transport. Un exemple d’aquest tipus de jocs seria estirar la corda. 

Jocs de Pilota: els podem trobar a tots els continents i civilitzacions. Hi ha moltes maneres diferents: amb l’ús de bastons, raquetes, pales o només amb el peu o la mà. Un exemple d’aquest tipus de joc seria el Rebotet.

Jocs de carreres: En aquests jocs hi ha diferents modalitats: 

• Jocs de persecució: un exemple seria els moros i cristians 
• Jocs de relleus: un exemple seria curses d’ous 
• Jocs de velocitat: un exemple seria les curses de sacs. 

Jocs de corda: aquests jocs consisteixen que els participants saltin a una corda de diferents formes. Un exemple seria saltar a la corda amb cançons tradicionals.

Jocs d’habilitat i d’equilibri: són jocs on les finalitats poden ser diferents: llançament a distància i precisió, habilitat per aguantar la postura corporal o situació, etc. Un exemple d’aquest tipus de jocs seria les xapes, les bitlles catalanes, la xarranca, entre d’altres.